Capítol 2

SI ARRIBA A SER UN GOS, ENS MOSSEGA

En Nil intentava trobar sentit a tot aquell embolic en què ens trobàvem. Va ser el primer a reaccionar al que acabava de dir en Pol.

–No són les úniques fonts de Sabadell amb un noi de ferro al damunt? Eh? Pol? Explica! Quines altres coneixes? On són? Va! Contesta! –va dir en Nil, que feia una nova pregunta sense haver deixat temps de respondre l’anterior.

–Pol, en recordes d’alguna? –va dir la tieta Montse.

–Hmmmm... Passejant per Sabadell he trobat moltes fonts amb estàtues de ferro al damunt. Però ara no me’n recordo exactament... –va dir en Pol, que havia pronunciat aquelles paraules en un to pla i sense rastre de picardia, però que havia encès els ànims d’en Nil.

–Va, Nil, deixa’t d’històries! Vine amb mi, a les estàtues de la Rambla, a veure què hi trobem! –vaig interrompre–. Tieta, tu i en Pol aneu a la biblioteca a veure si trobeu més informació d’aquestes estàtues, o de les que no coneixem...

–Perfecte, comissària! –va dir la tieta, animant-me–. Va, Pol, marxem!

De la font de la Granota, el que més ens va cridar l’atenció eren els mitjons negres que algú havia posat als peus del nen. Vam observar la font, el nen de ferro, l’estructura, el suport de la font, les rajoles del voltant, l’aixeta... Però res no ens indicava que allà hi hagués un tresor.

–Aquí no hi ha res! –vaig dir desil·lusionada.

–Mira!, aquí hi ha una porteta, però no crec que... –va dir en Nil.

–Això és de l’aigua! –vaig afirmar restant importància.

En Nil va ficar el dit per un foradet de la porta, intentant obrir-la, però no va poder forçar-ho. El forat era massa petit. Després ho va intentar amb la clau de casa, però també sense èxit.

–I si anem a veure l’altra font, a veure si se’ns il·luminen les idees? –vaig dir-li en un cop de desànim.

–D’acord...!

Sense adonar-me’n, vaig començar a mossegar-me les ungles. Feia molt de temps que no queia en aquest vici, però estava tan nerviosa!

El que més cridava l’atenció a la font del Trinxeraire no era la font, ni l’estàtua que la custodiava, ni la camisa del nen, ni que anés descalç i amb els pantalons arromangats... Sinó un nen i una nena d’11 i 10 anys que examinàvem detingudament aquell monument, com si es tractés d’un elefant que comença a aixecar el vol.

–Nil, t’adones del mateix que jo?

–Sí, que tothom ens està observant...

–Haurem de marxar i tornar més tard, quan ja no hi hagi ningú per aquí...

–Ara? I què farem? No ens podem quedar de braços plegats esperant que la gent de Sabadell se’n vagi a sopar... –va dir en Nil.

–Anem a casa, mengem un entrepà ben replè de llonganissa per sopar –sabia que seria l’única manera de convèncer-lo, perquè el meu estómac tenia tantes ganes de menjar com de fer posar-se a ballar– i pensem què podem fer després...

Quan vam arribar a casa, la tieta i en Pol encara no hi eren. En Nil va començar a navegar amb el seu telèfon intel·ligent.

–Vaig a buscar per Internet a veure si tenim més sort... –va dir el Nil, que també començava a estar una mica neguitós.

–Bona idea! –vaig dir-li.

Primer va teclejar el nom de l’estàtua, després el de l’escultor...

–Mira què hi diu aquí! –va dir en Nil, començant a llegir–. Diverses fonts de l’arxiu de Sabadell confirmen el rumor que l’escultor d’Igualada Josep Campeny i Santamaria...

–...va crear una estàtua d’or...

–...el 1912...

–...però mai ningú...

–...no ha estat capaç de trobar-la! –vam acabar dient tots dos alhora.

–I aquesta estàtua deu ser el tresor ocult que amaga el nostre mapa! –vaig dir eufòrica.

Ens vam mirar mútuament, amb un somriure d’orella a orella. I per fi vam cridar:

–Si! Si! Si!

–Deixa’m un moment, Nil!

Vaig teclejar al Google “Monuments de Sabadell”. Intro. Va sortir una llista enorme d’edificis i estàtues de la ciutat.

–La Casa Duran, el castell de Ribatallada... Mira! La font de la Granota! –vaig exclamar.

–Sí! I l’altra font! La font del Trinxeraire...

–Mira aquesta del mig! –va dir en Nil–. La font del Noi dels Càntirs.

Brrr, brrr! Brrr, brrr! El mòbil del Nil va començar a vibrar mentre apareixia a la pantalla la foto dels dos bessons abraçats, a l’última visita a Port Aventura.

–Pol! –va dir en Nil entusiasmat–. Saps què hem trobat? Hem entrat a Internet. Hem trobat l’altra estàtua. I hi ha una llegenda que diu...

–Nil! Àngels! Veniu a la plaça Jean Piaget, al costat dels Ferrocarrils!

–Què passa? Què heu vist? Què heu trobat? Pol? Què hi ha?

–Heu de veure això! Porteu la caixa d’eines del garatge!

En Pol i la tieta s’havien avançat. Quan tornaven de la biblioteca, en Pol va recordar on era l’altra font amb un nen de ferro a sobre i van decidir fer-hi una visita abans de dir-nos res.

–Pol! Què hi fas allà dalt? –va dir el Nil, en veure el Pol enfilat dalt el monument de la font.

–És la font del Noi dels Càntirs! –vaig reconèixer, en recordar la imatge que acabàvem de veure al mòbil.

–Sí, nens, és la font del Noi dels Càntirs, i en Pol ha mirat dins un càntir i li sembla que hi ha alguna cosa, però no pot treure-la perquè la mà no li passa! –ens va explicar la tieta Montse–. I mireu què hem trobat. En aquest llibre de patrimoni de Sabadell que hem agafat de préstec, hi ha inscripcions en llapis al costat de les estàtues de Josep Campeny i Santamaria. Potser són d’algú que també ha buscat el tresor...

–O de l’avi Miquel... –vaig afegir.

Ni en els millors somnis hauria viscut una experiència així! Tot rutllava. La llegenda de l’estàtua d’or, la font del Noi dels Càntirs, el mapa de l’avi Miquel, enigmes i més enigmes...!

–Nil, ajuda’m! –va cridar en Pol des d’allà dalt.

En Nil també es va enfilar a l’estàtua, i entre els dos bessons i les alicates de la tieta van treure alguna cosa de dins el càntir.

–Té, Àngels! Agafa-ho, que baixem! –va dir en Pol mentre ja deixava anar allò que tenia entre les mans.

Zaaas! Em va caure a les mans una bosseta de pell negra, tancada amb un cordill marró. Tenia floridura a la part més baixa i teranyines pertot.

–Compte! Compte! Compte! –va cridar la tieta Montse amb el to esverat que la caracteritza.

–Tieta, ajuda’m a obrir-la.

En Pol i en Nil es van afanyar a baixar per veure què hi havia a dins.

–OOOOH! AAAAAH! –vam cridar tots junts!

No podia ser veritat! Dins aquella bossa hi havia una clau d’or i un paper perfectament plegat, escrit amb una ploma antiga. La clau brillava per si sola, amb una petita inscripció: “JCS A BCN”. En Nil va opinar que JCS podien ser les inicials de l’escultor Josep Campeny i Santamaria, però i BCN? En aquell moment de nervis, no vam caure que podia ser la capital catalana...

Mentre pensàvem, ens vam afanyar a descobrir què hi deia, al paper, que estava escrit per les dues cares. Per un costat, es podia llegir:

THESAURUM: “ERIAREXNIRT LE I ATONARG AL ERBO”

–El mirall! –va dir la tieta.

Per l’altra banda, semblava un jeroglífic dels que tan agraden al Nil.

–Una granota... –vaig dir entusiasmada.

–Hmmm... –va dir en Pol.

–...i una clau... –van dir la tieta.

–...per obrir una porta! –va concloure en Nil. –És clar! La porta de la font de la Granota!

FIUUUUU!

No cal ni que us digui per què en Nil encara deia “font de la Granota”, que a tots ens faltaven cames per córrer cap a la Rambla. Sabíem que aquella clau obriria la porteta de la font de la Granota, aquella dels mitjons, la que en Nil havia intentat obrir amb el dit i una clau de casa seva, aquella on la meva intuïció havia fallat...

Si arriba a ser un gos, ens mossega!

    Fi del 2n capítol