Capítol 4

 L'ENIGMA DE LES FONTS


De camí cap a l’estació, intentàvem desxifrar què deia la nota...

—Si només hi ha punts! —va dir el Nil decebut.

—Punts... potser està escrit en llenguatge Braille... —va dir el Pol.

—És veritat! Ho vam estudiar a l’escola! El llenguatge per a persones cegues! –vaig dir sorpresa.

La tieta Montse somreia en veure com n’érem d’espavilats aquells nois i jo. Llavors ens va preguntar:

—Sabeu què hi diu?

Però llavors vam arribar a l’estació, ens vam adonar que aviat passaria el proper tren cap a Barcelona i vam seure a un banc de l’andana.

Mentre esperàvem el tren, com que havíem matinat i no havíem parat d’investigar, estàvem destrossats i ens vam adormir tots plegats.

Al cap de vint minuts, el Pol es despertà i s’adonà del que havia passat.

—Desperteu! —exclamà el Pol.

—Què passa? Per què crides? —va preguntar el Nil.

—Ens hem dormit i ja ha passat el tren! —contestà el Pol.

—Ostres, quina mala sort! —vaig dir.

Val pujar al tren cap a Barcelona i al cap de deu minuts... el tren s’aturà de cop! Quin ensurt! I a més, tot era fosc!

Tothom es preguntava què havia passat...

—No us amoïneu, estem en un encreuament i hem d’esperar que passi l’altre tren —va dir una veu greu.

—Com saps tot això? —li preguntà la tieta Montse.

—Perquè vaig ser maquinista —diu la mateixa veu.

Aquella veu pertanyia a un avi. Ens va explicar que havia perdut la vista en un accident, però llavors li havien ensenyat a llegir en llenguatge Braille.

—Nosaltres tenim una nota en aquest llenguatge... que podries llegir-la? —preguntà el Pol.

—Bona idea! —va dir la tieta Montse.

L’avi va agafar la nota, començà a tocar els punts, passaren uns segons –que ens van semblar eterns...– i finalment va dir:

—“Sóc a la plaça”.

De sobte, el tren es va començar a moure. Vam donar les gràcies a l’avi i s’anuncià la següent parada a la plaça de Catalunya.

—Plaça de Catalunya! Baixem del tren per veure què hi trobem? —els vaig preguntar.

Tots decidits vam baixar del tren eufòrics per intentar trobar la nova pista.

Quin viatge més emocionant!



Per fi, vam arribar a la plaça de Catalunya i estàvem tots decidits a arribar a la plaça d’Urquinaona a la
recerca de la propera pista a la font del nen dels Càntirs.

En sortir de l’estació, mentre esperàvem al pas de vianants va passar un cotxe a tota velocitat i se’m va escapar la nota que havíem trobat a l’hotel Sabadell.

—Oh! Nooooooo! M’ha volat el paper!

El paper va anar a parar al vidre del cotxe i en vam perdre la pista.

Tots estàvem decebuts, però el nostre estómac ja ens demanava alguna cosa per menjar.

—No us desanimeu, nois! Què us sembla si anem a menjar alguna cosa? —va dir la tieta Montse.

—Siiiiiiiiiiiiii! —vam respondre tots a l’hora.

—En algun lloc on hi hagi entrepans de llonganissa! —va dir en Nil.

—Podem anar al McDonald’s que és aquí al costat —va dir el Pol.

Quan érem dins del McDonald’s, va passar una cosa extraordinària! Vam trobar el conductor del cotxe i li vam demanar si havia trobat la nostra nota.

—De quina nota parleu? Com és? —va preguntar el conductor.

—No hi ha lletres, només punts, ja que està escrita en llenguatge Braille —li vaig explicar.

El conductor es ficà la mà a la butxaca i en va treure la nostra nota.

—Visca! —vam celebrar tots.

—Veig que és molt important per a vosaltres. L’anava a llançar. Heu tingut molta sort —va dir el conductor acomiadant-se.

Un cop la nota recuperada, vam anar a pagar el nostre menjar i no us ho creureu... L’import era de 19,12 €! Quin dia!

Vam menjar el que havíem demanat i quan vam mirar quin regal ens havia tocat... era una rèplica d’un càntir d’alguna antiga civilització!

—Avui tenim un dia excepcional! —va dir en Pol.

Un cop ple el nostre estómac, ens tocava tornar a la feina. Teníem pendent saber a quina plaça havíem d’anar.

Amb el telèfon intel·ligent de la tieta, vam investigar les fonts que havia a Barcelona del mateix escultor que les de Sabadell.

—És clar! La font del Nen dels Càntirs! És a la plaça d’Urquinaona! —va dir en Pol.

—Anem-hi! —vam dir tots.

Vam agafar la ronda de Sant Pere i vam anar emocionats cap a la plaça.

Quan vam arribar a la font, vam veure una noia que feia malabars amb rèpliques de càntirs. Ens vam quedar bocabadats!

Quan la noia va acabar de fer els malabars ens hi vam apropar i la vam saludar.

Li vam explicar la nostra història. La noia, en saber que coneixíem l’avi Miquel, que era amic del seu pare, va obrir la seva bossa i ens va donar un càntir antic.

—Gràcies! —va dir en Nil.

—Ja li portarem de part teva —va dir la tieta Montse.

De camí a l’estació vam estar pensant quin valor devia tenir aquell càntir.

—Jo crec que es valora en més de 100 € —vaig dir jo.

—Doncs jo estic esgotat —va dir en Nil.

I tots ens vam fer un fart de riure.

Durant el camí, per tot arreu on anàvem, veiem el mateix home. Vam arribar a l’estació i ell també hi era.
Quan estàvem baixant del tren per anar a donar el càntir a l’avi Miquel, aquell senyor també va baixar.

—Aquell senyor, diria que ens està seguint —diu el Pol xiuxiuejant.

—Jo també ho crec —va dir el Nil.

—És ben estrany —vaig dir jo.

Mentre parlàvem d’ell, sense estar gaire atents... aquell senyor va donar un bon cop de bastó al Nil i el va deixar inconscient! Es va emportar el càntir!

—El càntir! —va dir el Pol.

—Seguretat, policia! —va dir la tieta Montse.

Era un senyor que treballava a la residència de l’avi Miquel. Ens havia seguit durant tota l‘aventura per robar-nos el càntir.

El policia va recuperar el càntir, però no va enxampar el lladre:

—Gràcies —vam dir tots.

—No es mereixen —va dir el policia.

El Nil va dir:

—Quina sort hem tingut!

—Aneu al museu a portar el càntir —ens va aconsellar el policia.

—D’acord —vam dir tots.

L’endemà vam anar a explicar a l’avi Miquel tota aquesta aventura i just després vam anar tots plegats al museu.

Vam veure que feien una exposició sobre els inques del Perú. Quan vam entrar i ens van veure amb el càntir, els arqueòlegs es van sorprendre molt i ens van preguntar:

—Què feu amb aquest càntir?

—Ens el va donar una noia que feia malabars amb càntirs a la plaça Urquinaona.

El senyor digué:

—Ens podeu donar el càntir per a l’exposició de Perú?

Li vam dir que sí emocionats!

Gràcies al nostre càntir, el responsable de l’exposició ens va deixar anar amb ell al Perú.

Quines noves aventures viurem allà?

15 comentaris:

  1. a estat bè però el final no a estat molt tancat

    ResponElimina
  2. ens hem quedat amb la intriga del final.

    ResponElimina
  3. molt deivertit, pero m'esperava un final mes tancat els divuixos ben fets!!!!

    ResponElimina
  4. la hostòria ha estat molt bé!!!!!
    Felicitacions!!

    ResponElimina
  5. MAGRADAT MOLT EL FINAL DEL CONTE PERO EL TITOL SERIA EL DEL LLIBRE.TAMBE MAGRADAT MOLT EL MC`DONALS I EL VIATGE A PERU.

    ResponElimina
  6. Trobo que la història és molt interessant i que els dibuixos estan molt ben fets.

    M'agradaria que continues la història, m'he quedat amb la intriga.

    ResponElimina
  7. Sou dibuixans perque divuixeu super be .El bostre capitol no mel llegiria una begada sino moltes.

    ResponElimina
  8. M'agradat molt aquest capítol desde el Mc donald's fins a la garrotada que li donen al Nil i les il.lustracions molt ben dibuixades.
    espero que us hagi agradat el nostre.

    Escola Catalunya 5è 1

    ResponElimina
  9. El libre esta molt bé pero el titol tindria que se del llibre senser, i ens em quedat amb la intriga.

    ResponElimina
  10. M'agradat molt aquest capitol perque heu tingut molt bona idea amb el el que val el Mc (19,12$ com l'habitacio de l'hotel Sabadell) i amb el regal que era una cantir.També m'ha agradat molt la idea de la noia que feia malabars i les il.lustracions estaven superben fetes smeblaven fetes per dibuixans de primera categoria

    Escola Catalunya 5è

    ResponElimina
  11. jo crec que us a quedat molt bé la història a estat molt guai i molt divertida ens agradat molt!!!!!!!!!!!!

    ResponElimina
  12. Ha estat el millor capítol que he llegit!!!!!!!!!

    ResponElimina
  13. Moltes gràcies pels vostres comentaris...això preteniem, deixar-vos amb l'intriga ;) 5è A Miquel M. i Pol

    ResponElimina
  14. Hola, nois i noies de 5è A de l’Escola Miquel Martí i Pol!
    Molt bé aquest capítol final, no? A mi m’ha agradat molt! Ha estat un capítol molt dinàmic: que si el tren se’ls escapa, que si els vola el paper escrit en Braille, que si el cotxe que passa corrents i s’enduu la nota, que si el McDonald’s... Se’ls ha girat molta feina als protagonistes de la història!
    M’ha agradat aquest personatge inquietant que els va seguint: el senyor de la residència de l’avi Miquel. Però veig que, finalment, aconsegueix escapar-se... A veure quina una en farà, oi?
    Aquest final obert està molt bé, perquè el viatge al Perú promet ser font de noves aventures. Gairebé us diria que us podeu animar a escriure la continuació de la història! Puc venir al Perú? M’apunto al viatge!
    Els dibuixos són molt macos. M’heu fet venir ganes d’anar a la plaça d’Urquinaona, a veure si veig la noia dels malabars i la font.

    ResponElimina

Digues la teva!